Encara que tothom que pensa en una platja dibuixa al seu cap una imatge quasi idíl·lica de sorra daurada i palmeres, el ben cert és que hi ha de moltes classes diferents, d’origen divers, alguns de ben curiosos.

Això sí, totes les platges comparteixen el seu gran valor ambiental, d’ecosistema de transició entre el medi marí i el continental. A vegades, a més, presenten uns valors culturals també importants, associats a les persones que han viscut o viuen a prop d’elles.

Segons la seua definició geogràfica, una platja és un accident que es forma a partir de l’acumulació de sediments no consolidats, que són depositats en el pendent de la riba de la mar o d’un llac. Aquests sediments poden ser de roca (arena, grava, cudols…) o d’origen biològic (petxines o restes d’organismes).

O inclús, a vegades, poden tractar-se de materials d’origen artificial, conseqüència d’alguna activitat humana. Aquest és el curiós cas de la Platja dels Cristalls, a Cantàbria, la cala que va passar d’escombriaire a ser un dels llocs més fotografiats d’Espanya.

I al nostre voltant, què?

Vivint al Camp de Morvedre, tenim la sort de disfrutar de platges molt diferents. La del Port de Sagunt o la de Canet d’En Berenguer, per exemple, han acumulat la major quantitat de sorra, per l’efecte de contenció de sediments i alteració de la dinàmica litoral que tenen els ports, i mantenen un cordó dunar en prou bones condicions, gràcies a les plantacions i al treball de conscienciació portat a terme en els últims anys.

Al nord del terme de Sagunt, en canvi, tenim llargues platges de grava que, com moltes altres al litoral valencià, pateixen la mala i descoordinada gestió de la costa, amb espigons i infraestructures que traslladen els problemes de nord a sud, i la manca de consciència per part de tots de què les platges són molt més que un lloc on construir cases o fer turisme. Però d’això, ja n’hem parlat molt.

Hui volem acostar-nos a l’última platja, la més oblidada, perquè quasi no s’assembla a la idea de la qual parlàvem al principi i que, no obstant això, és una de les més interessants.

La platja del Grau Vell

Que bo seria imaginar com degué ser l’àrea del Grau Vell en el temps de la seua fundació, allà per l’època iber-romana. Més enllà de la seua evolució històrica, sorprenent i pràcticament oblidada (esment especial la relació del Grau amb el cultiu de la vinya, abans del desenvolupament industrial i citrícola a la comarca), ens produeix interés evocar quina classe de platja seria en aquells dies aquesta xicoteta porció de la costa saguntina.

El que sabem és que, hui en dia, la platja del Grau Vell és la conseqüència evident de com les accions humanes modifiquen les condicions naturals dels ecosistemes. I, com la natura, testarruda, intenta adaptar-se, mostrant una resiliència formidable.

El Port de Sagunt i l’escòria

Amb la creació de la indústria siderúrgica, el port comercial i el nucli urbà del Port, la fisonomia de la platja del Grau Vell va començar a canviar de manera rotunda. En primer lloc, una infraestructura portuària genera l’esmentat efecte de retindre els sediments, que naturalment es desplaçarien en direcció nord-sud, des de la desembocadura dels rius que els transporten. Amb els ports, aquests sediments s’acumulen al nord i no es distribueixen, costa a baix, com haurien de fer. A partir d’eixe moment, l’erosió actua i es produeix la regressió de les platges.

Però, en aquest racó del món, es va produir un altre efecte imprevist: l’acumulació durant anys d’escòries procedents dels alts forns, de colors òxid i negre brillant, que li donen encara hui l’aspecte d’una atrotinada platja volcànica, sense ser-ho.

Biodiversitat

La vegetació troba quasi sempre el camí per a créixer. També en els llocs més difícils. Espècies com els Limoniums o ensopegueres, el cascall marí (Glaucium flavum) o l’alhelí de mar (Matthiola sinuata) s’obrin pas com poden entre els blocs d’escòries, que poden apreciar-se clarament en caminar per la zona.

Diferents espècies d’aus marines, com ara xatracs o gavines, volen per damunt de qualsevol passejant, amb el seu so rialler i fragorós.

Les carregades (Grareola pratincola), que apareixen en el Llibre Roig dels Ocells d’Espanya 2021 com a vulnerables, aprofiten la primavera per a intentar reproduir-se a la vora de la mar, alimentant-se entre les roques de la platja.

La connexió ininterrompuda, única pràcticament en tota la costa entre València i Castelló, de la platja amb l’espectacular Marjal dels Moros li proporciona unes característiques com a hàbitat que afavoreixen la presència de moltes altres espècies. Una biodiversitat singular i valuosa, que cal estimar i defensar com toca.

Una platja indestructible?

Això és el que han esgrimit alguns defensors de les successives ampliacions portuàries proposades per a Sagunt, com a alternativa o no, a les del Port de València. I potser és real en part que, gràcies a la presència de les escòries, s’ha frenat un poc la regressió, donades les actuacions en l’àrea, amb la segona ampliació encara relativament recent.

Cal assenyalar, per cert, que l’Autoritat Portuària de València (APV) ha declinat facilitar a la ciutadania els estudis sobre l’estat de la costa i la seua erosió, als quals s’havia compromés, com a mesura correctora davant la Declaració d’Impacte ambiental d’aquesta segona ampliació.

La realitat és que la platja del Grau Vell, pateix una preocupant regressió, fins al punt de fer necessàries actuacions per a frenar-la, davant el perill que suposaria la intrusió marina per a la marjal i per a tota la vida que hi alberga. De fet, la mateixa Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica va haver de construir una mota amb la finalitat de protegir la Marjal dels Moros de les envestides dels temporals.

En un context de pujada sistemàtica del nivell de la mar i d’augment en la freqüència i força dels temporals, caldria començar a entendre com, la renaturalització de la costa, és la millor estratègia de protecció que tenim.

Present i futur

La platja del Grau Vell és un espai únic, valuós i divers. I ho és gràcies a la resistència de la natura i a la seua capacitat d’adaptació davant les accions humanes, com reflecteix aquest material al·lòcton, que ara forma part d’una platja, que no obstant això, no sabem si resistiria una altra agressió més. Gaudir i cuidar el nostre entorn és la millor manera d’enfrontar el futur. Us convidem a fer-ho amb nosaltres, pam a pam!

Laura Llopis.