El fracàs de la COP27 evidencia que el camí que estem seguint no és el correcte per a limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 graus respecte als nivells preindustrials
Les polítiques plantejades en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic celebrada a Egipte (COP27) el passat mes de novembre resulten insuficients a causa de la visió parcial que es té tant del conflicte com de la possible solució.
Per exemple, la crema de combustibles fòssils genera un gran problema, alimentat per l’elevat ritme de consum d’estos combustibles. A l’hora de buscar alternatives, per pal·liar-lo, haurien d’abordar-se ambdós aspectes causals. És a dir, tant el fet d’utilitzar estes fonts d’energies no renovables que generen un impacte ambiental (emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle); com la velocitat d’explotació que sempre és superior a la del dia anterior (i que augmenta la concentració o l’acumulació d’estos components en l’atmosfera).
Este últim aspecte, el del creixement il·limitat, és el que està cobrant tot protagonisme i on cal fer èmfasi. És el quiz de la qüestió. Perquè és precisament per este motiu pel qual parlem de canvi climàtic i no dels canvis naturals del clima.
No obstant, cap de les mesures i polítiques elaborades per combatre esta i altres qüestions relacionades amb l’emergència climàtica presenta un enfocament, com el descrit: complet, integrador, profund, que considere la necessitat de decréixer. La qual cosa les aboca al fracàs. Tal com s’ha reconegut a la COP27.
Continuen reproduint patrons més característics dels anys seixanta, on la fórmula és la de sempre: consumir més i més i més, prioritzant l’economia en detriment de dues esferes interconnectades, la social i l’ecològica, i que han de tindre’s en compte per aconseguir un desenvolupament de les nostres activitats i de la nostra espècie en equilibri, que garantisca un futur sa i possible per a les noves generacions. Tal com implica el concepte de sostenibilitat, molt desvirtuat a hores d’ara per l’ús que fan les grans empreses, contaminadores, per tal de netejar la seua imatge (greenwashing).
Per tant, d’acord amb tot això, actualment estan sorgint molts projectes que encara que ens els presenten i els intenten justificar com a imprescindibles per fer front la crisi mediambiental, són una gran fal·làcia. Perquè mantenir indefinidament en el temps este nivell de consum-producció exponencial és una utopia fins i tot amb energies renovables.
Un exemple molt pròxim per a totes nosaltres és el de la gigafactoria de Volkswagen i els megaparcs solars d’Iberdrola que alimentarien una insignificant part de la demanda energètica requerida per a la fabricació de bateries elèctriques.
En este cas, la sostenibilitat brilla per la seua absència. Com anem comentant, d’acord amb el modus operandi anacrònic i obsolet que encara mantenim per (des)ordenar el territori, els motius són: d’una banda, que no s’ha tingut en compte la participació ciutadana (cap de les seues necessitats, preocupacions, tradicions, arrels) i, com a resultat, òbvia tot enfocament social. I d’altra, que la seua execució implica impactes mediambientals que serien evitables contemplant un altre tipus d’alternatives. I recordem, que com marca la llei, ha d’escollir-se la millor de les alternatives.
És inqüestionable el caràcter urgent de la transició energètica i oposar-se a les macroplantes fotovoltaiques d’Iberdrola i PowerHoldCo no implica negar-ho o anar a contracorrent. Més ben al contrari, és un acte de responsabilitat i prudència, perquè la finalitat d’este nou teixit empresarial que s’està forjant està lluny d’assolir cap mena de canvi de paradigma en la mobilitat i de millorar la vida de les veïnes de la comarca oferint nous llocs de treball; excusa que a més a més hauríem de mirar en llupa, ja que són més les persones que requereixen els cultius de taronja on es pretenen ubicar les plaques solars que les d’estes instal·lacions. En realitat respon a un únic objectiu: el de continuar beneficiant econòmicament a les grans empreses implicades i disposades a fer qualsevol cosa per continuar creixent. Que, a més a més, són les mateixes que han estat responsables d’esta crisi.
No estem disposades a perdre més territori. Sabem que l’única via possible és la de les renovables acompanyada d’una significativa reducció del consum d’energia (que serà major sens dubte si afavorim l’ús del transport privat en lloc d’altres mitjans públics, com fan els nostres governants donant suport a la gigafactoria). Però, la instal·lació de fotovoltaiques ha de ser racional d’acord amb la situació què vivim i les poques possibilitats d’actuació que tenim.
Estes han d’ubicar-se prop de les principals zones de demanda (evitant les línies d’alta tensió) i sobre teulades, façanes, àrees industrials o d’altres asfaltades, per tal de minimitzar els efectes negatius derivats. I fins que no hi quede cap altre remei, no hauríem ni tan sols de tindre la indecència de contemplar la possibilitat de llevar cap arbre ni ocupar un espai sense urbanitzar. Motiu pel qual diverses associacions ciutadanes del Camp de Morvedre estan mostrant el seu rebuig junt amb Acció Ecologista-Agró a les plantes solars d’Iberdrola per a la gigafactoria de bateries elèctriques de Sagunt, que suposarà la destrucció de 3.800.000 metres quadrats d’horta d’alt valor ecològic.
Necessitem plaques solars per substituir la crema de combustibles, no per augmentar la contaminació o contribuir a noves destrosses territorials per a les quals, pot ser, una vegada consumades no es tinga marxa enrere. Renovables sí, però no així!!!
Andrea Márquez.
