Les clòtxines de riu, en franca regressió a Almenara

Els petxinots són uns dels grans desconeguts de la fauna aquàtica autòctona que habita a les marjals i els rius valencians. De fet, estos mol·luscos d’aigua dolça són tan discrets que la majoria de les seues poblacions han desaparegut ja i tu, lectora o lector, segurament no sabies ni que existien.

Els petxinots, anomenats també clòtxines de riu, viuen soterrats parcialment en el fons de rius i marjals, siguen el fons d’arenes o graves. En zones d’aigües estancades predomina l’espècie Anodonta anatina, que de les tres que habita al País Valencià és l’única que per ara no té cap figura de protecció.

En aigües amb moviment constant, com rius o canals i séquies de marjal, trobem les altres dues espècies de petxinots: el Potomida littoralis, classificat com a vulnerable en l’Annex I del Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna Amenaçades, i l’Unio mancus, que es troba en perill d’extinció segons el mateix catàleg.

Els petxinots destaquen per ser uns magnífics filtradors de l’aigua i també pel seu complex cicle vital. Cada exemplar d’estos bivalves pot arribar a filtrar 50 litres diàriament, millorant així la qualitat de l’aigua del seu hàbitat. I, per a reproduir-se, experimenten un estadi larvari que rep el nom de gloquidi.

Durant este estadi, els petxinots adults infecten les brànquies d’un peix hoste amb les seues larves. Estes larves microscòpiques disposen d’uns ganxos que els permeten subjectar-se a les brànquies de l’hoste fins que arriben a la seua fase juvenil. Aleshores es produïx la seua metamorfosi, els petxinots es desprenen del seu hoste i cauen al fons del riu o la marjal, on acaben d’adquirir la forma típica d’una clòtxina de riu.

Com el peix hoste pot nadar lliurement durant l’estadi larvari dels petxinots, ja que els gloquidis no li causen dany algú, estos mol·luscos d’aigua dolça poden colonitzar noves àrees durant la seua fase de reproducció i dispersió. De fet, poden ocupar zones a les quals els resultaria impossible arribar sense la involuntària ajuda dels seus hostes.

Però, els petxinots cada cop ho tenen més complicat per a colonitzar noves àrees i, des del passat segle XX, les seues poblacions es troben en franca regressió. Les principals causes del seu declivi han sigut la contaminació de l’aigua, la manca d’un cabal ecològic en els nostres rius, la dessecació de zones humides, el dragatge indiscriminat de canals i séquies i les obres de transformació i condicionament dels llits dels rius.

A més a més, entre les causes de la seua crisi poblacional, no es pot descartar la possible disminució o desaparició de les espècies de peixos autòctons que servixen d’hostes per a les seues larves. De fet, es desconeix encara quines espècies piscícoles són o han sigut les principals hostes de les larves dels petxinots.

La Marjal d’Almenara, fins fa poc, constituïa un dels últims reductes per als nostres petxinots. Concretament per a l’Anodonta anatina i per a l’Unio mancus. De fet, en l’entorn dels Estanys d’Almenara i els arrossars de La Llosa es van comptabilitzar més de 34.000 petxinots en 2008, amb una proporció d’un Unio mancus per cada déu Anodonta anatina.

Segons les estimacions que va realitzar aleshores la Generalitat Valenciana sota la supervisió d’Acció Ecologista-Agró, la població de petxinots en este lloc estratègic de la Marjal d’Almenara superava els 70.000 exemplars. Tretze anys després pràcticament no queda cap. I així ho va constatar el Servei de Vida Silvestre i Xarxa Natura 2000 de la Generalitat el passat 16 de setembre.

Eixe dia, amb la col·laboració de la Fundació Oceanogràfic, es va realitzar per primera vegada al País Valencià una prospecció de petxinots amb busseig autònom. El resultat? Doncs, després de revisar 600 metres quadrats de marjal, només es van localitzar 39 petxinots (36 Anodonta anatina i 3 Unio mancus) i tots ells estaven morts.

Des d’AE-Agró ja intuíem el possible declivi de la població de petxinots de la Marjal d’Almenara. Especialment perquè la nostra colla de voluntàries i voluntaris séniors de La Plana, que actua setmanalment en este racó d’este aiguamoll Ramsar, no trobava pràcticament mai cap petxinot durant les seues accions de custòdia del territori.

Tenint en compte que des de 2008 cap de les amenaces tradicionals que han patit els petxinots (contaminació, dessecació, dragatge o obres) es dóna en la zona estudiada, el principal sospitós del seu declivi era el cranc blau (Callinectes sapidus), una voraç espècie exòtica invasora que va arribar a la Marjal d’Almenara l’any 2015. Però, malgrat que no es pot descartar l’afecció del cranc blau, l’absència de signes de depredació en els 39 petxinots trobats morts indicaria que no ha sigut el factor principal.

De fet, la majoria de petxinot presentaven les valves en bon estat de conservació, perfectament unides pel lligament i amb l’interior nacrat encara brillant, la qual cosa indicaria que la seua mort era relativament recent. Tanmateix, no és possible determinar si es tracta de mesos o fins i tot uns pocs anys.

Els 36 Anodonta anatina i 3 Unio mancus trobats a la Marjal d’Almenara han sigut traslladats a l’Oceanogràfic, on el seu equip veterinari realitzarà les pertinents anàlisis a la recerca d’algun possible indici que poguera determinar el motiu de la misteriosa mort i desaparició dels petxinots. Esperem tindre com més aviat millor una resposta per a esta qüestió i, així, començar a prendre les mesures adients per a salvar els petxinots de l’extinció.

Miguel Crespo Roig.